Please enable JavaScript.
Coggle requires JavaScript to display documents.
4.3. De la conspiració a la “guerra civil” - Coggle Diagram
4.3. De la conspiració a la “guerra civil”
L’origen del conflicte és una sublevació militar contra la legalitat republicana.
L’objectiu inicial era un cop d’estat ràpid.
El fracàs del cop el va transformar en una guerra civil llarga.
4.3.1. El colpisme reaccionari
La dreta arriba a la conclusió que la República fa el poble conscient dels seus drets.
El sistema democràtic resulta incompatible amb el domini de l’oligarquia.
La dreta moderada perd suport i guanya força la dreta reaccionària.
Objectiu principal: eliminar la democràcia i recuperar el poder de les jerarquies tradicionals.
Les diverses dretes s’uneixen per l’oposició a la República i la catalanofòbia
A partir de 1934, el cop d’estat esdevé un projecte seriós.
4.3.2. La conspiració
La preparació del cop comença el novembre de 1935.
Dirigida pel general Emilio Mola.
Accions de Mola
Contactes secrets amb comandaments militars (signava com el Director).
Cerca de suport dels milícies feixistes (Falange i Requetè), grans empresaris (Joan March), Alemanya nazi i Itàlia feixista.
El cop es planificava abans
De les eleccions del Front Popular.
De l’assassinat de Calvo Sotelo.
Pla militar
Presa de Madrid i Barcelona.
Trasllat de l’Exèrcit d’Àfrica a la Península.
Es preveia un ús massiu i extrem de la violència.
4.3.3. La fal·làcia del desordre
Després de la victòria del Front Popular (febrer de 1936):
Es difon la idea d’un desordre generalitzat.
Però les dades reals mostren Menys vagues i violència que en períodes anteriors.
Es parla d’una revolució comunista imminent (falsa).
La premsa
Magnifica o inventa notícies.
Oculta dades contràries.
El govern republicà coneixia la conspiració i actuen amb excessiva prudència, traslladant els generals conspiradors.
4.3.4. El cop d’estat
17 de juliol de 1936: inici del cop a Melilla (Juan Yagüe).
18 de juliol: la sublevació s’estén al Marroc i les Canàries i també una data simbòlica del règim franquista.
19 de juliol: Arribada del cop a la Península i les Balears.
4.3.5. La legitimació del cop d’estat
El cop d’estat havia de ser justificat per no aparèixer com un delicte.
Es construeixen dues grans explicacions:
La versió dels colpistes
Espanya és presentada com una nació catòlica amenaçada per una “anti-Espanya”.
Aquesta tesi és falsa i delirant, i queda desacreditada després del franquisme.
Es parla d’una conspiració judeo-maçònico-marxista.
Es diu que una revolució comunista era imminent.
El cop s’interpreta com una defensa legítima de la nació.
No es parla de cop d’estat, sinó d’Alzamiento Nacional.
El suposat radicalisme del Front Popular
Es culpa el govern republicà d’haver creat un clima de tensió social.
Això serviria per explicar i justificar el cop.
És una interpretació encara molt present als mitjans i universitats espanyoles.
A Catalunya té menys acceptació pel caràcter catalanòfob del cop.
4.3.6. El fracàs del cop d’estat
La reacció inicial del govern és lenta i irresponsable.
El president Casares Quiroga no actua davant la sublevació.
El 18 de juliol és destituït i substituït per José Giral.
Dissolució de l’Exèrcit.
Repartiment d’armes a sindicats i partits del Front Popular.
La resposta popular:
Feble al món rural.
Forta a les ciutats.
La major part de l’Exèrcit dona suport als colpistes.
El cop fracassa a Madrid, Astúries, País Basc i País Valencià.
A Barcelona hi ha una gran resistència obrera, la CNT organitza la defensa,
Els militars són derrotats i el general Goded és capturat.
Els colpistes fracassen en els seus objectius principals:
No prenen Madrid ni Barcelona.
No controlen la flota.
No poden traslladar l’Exèrcit d’Àfrica.
4.3.7. La partició del país
La intervenció d’Alemanya i Itàlia salva el cop.
Aviació alemanya i italiana trasllada l’Exèrcit d’Àfrica a la Península.
L’Estat divideix en dues zones:la zona republicana (més industrial i moderna) i la zona feixista.
La divisió és també social
Capitalistes, Església i dretes → colpistes.
Treballadors, intel·lectuals i catalanistes → República.
Les dretes polítiques s’unifiquen sota l’autoritat militar.
L’Església declara la guerra com una croada.
Apareixen els “catalans de Franco”:
Empresaris i conservadors que col·laboren per interès o por.
Persones com Francesc Cambó, per interès de classe.
Intel·lectuals com Josep Pla, per afinitat ideològica.
Cas tràgic de Carrasco i Formiguera:
Catòlic i catalanista.
Assassinat pels feixistes per no renunciar a Catalunya.
Espanya queda definitivament trencada en dos.