Please enable JavaScript.
Coggle requires JavaScript to display documents.
11.10. Racionalisme a Catalunya - Coggle Diagram
11.10. Racionalisme a Catalunya
Al començament dels anys trenta l’arquitectura catalana es va acostar a les avantguardes europees més radicals, intentant escurçar la diferència entre el que succeïa a l’arquitectura del país i el que s’experimentava a grans capitals com París, Amsterdam, Berlín, Frankfurt i Viena.
GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània)
Emblema de la modernitat i la generositat creativa
Història social, artística, arquitectònica, tecnològica i urbana plena de sentit però que dramàticament no es va poder portar a terme
La major part dels innovadors membres del GATCPAC es van veure obligats a exiliar-se.
Els arquitectes del GATCPAC van pensar una ciutat per a les noves masses urbanes, una ciutat en la qual el proletariat del segle XX tenia un paper protagonista
Es van poder fer algunes obres, de volum petit, fragments de ciutat que formaven part de propostes modèliques i de projectes globals de ciutat
(1934-38) - Dispensari Antituberculós, en el nucli antic.
Les irregularitats de la parcel·la obliguen a articular cossos de diverses formes
L’estricta arquitectura racionalista de pilars lleugers i façanes transparents, amb obertures de fina fusteria metàl·lica i ampits de vidre armat, es concilia amb certs detalls de tipus regionalista i amb manifestes opcions a favor dels nous materials industrials i anònims, com les plaques ondulades d’uralita que cobreixen la testera del bloc principal.
Amb la seva forma oberta, es compromet amb els problemes de la realitat i el context i sorgeix com el primer model curatiu per anar regenerant i reparant el mateix teixit urbà mitjançant l’arquitectura racional, el verd, l’àrea i el sòl.
Hospital que es proposa com a punt de partida per regenerar la ciutat antiga.
El projecte més ambiciós en aquesta direcció va ser el de la Ciutat de Repòs i de Vacances
Estava prevista a la costa, des del delta del Llobregat fins a l’espadat de Castelldefels
De gestió pública i socialitzada
Hauria estat formada per grans àrees d’oci –parc marítim, camps d’esports, parcs, platges, restaurants, hotels i sanatoris, cabines de bany, zones de cap de setmana i residència, colònies escolars i zones de cultiu– dedicades a les masses populars
L’objectiu fonamental era el d’aconseguir que la franja d’uns 800 metres de platja al llarg de 8 quilòmetres de costa, que s’havia anat guanyant al mar amb els anys i que no tenia cap propietari privat, passés a ser de propietat pública
Es va constituir la Cooperativa Popular la Ciutat de Repòs i de Vacances com a entitat d’interès públic el 1933, que agrupava més de 600 associacions de tot Catalunya i que, a través d’aquestes, tenia més de 800 000 afiliats
El decret d’expropiació no va arribar mai i amb la Guerra Civil i el franquisme el projecte més espectacular de l’urbanisme modern català va quedar per fer.
Casetes de cap de setmana al Garraf, de Sert i Torres Clavé (1935)
S’hi conciliava de manera pionera l’arquitectura moderna –abstracció, formes cúbiques, espais lliures– amb l’arquitectura autòctona –la volta gegant a la catalana, els murs de pedra, el mobiliari popular
Al Garraf es van realitzar els tipus A, B i C i per a la urbanització Punta Prima a Eivissa (1935) estaven previstos els– tipus D i E, dins de la mateixa col·lecció de prototips residencials.
Es van dedicar també a fomentar la utilització dels nous materials, com les plaques de fibrociment, i la generalització dels càlculs científics en la construcció
Van promoure exposicions i prototips i amb això es van contraposar clarament a l’empirisme i al caràcter artesanal dels arquitectes modernistes
Edificis desmuntables
L’última gran obra del racionalisme català es va realitzar lluny de Catalunya, a París, amb motiu de l’Exposició Universal del 1937 de Josep Lluís Sert.
El pavelló de la República Espanyola era un clam ja dins de la Guerra Civil espanyola i en el context d’una Europa que estava a punt de viure la seva pròpia guerra civil.
Tenia la típica forma lleugera i transparent, feta amb materials moderns amb el contrapunt de materials tradicionals espanyols, i disposava d’una rampa corba que li donava més tangencialitat i sensualitat.
Sert va crear un edifici que era el resultat de l’articulació d’un cos prismàtic –amb estructura metàl·lica, planta lliure i paraments d’uralita, i amb dos accessos a cada extrem: l’un conduïa al primer nivell i l’altre, al segon.
Així potenciava les visions tangencials i cinemàtiques sobre el prisma horitzontal.
A l’interior s’allotjaven obres d’art d’un gran valor artístic i simbòlic: el Guernica, de Picasso; la Font de Mercuri, de Calder; la Montserrat, de Juli Gonzàlez; el Pagès català i la revolució, de Miró, entre d’altres.
El 1992 es va realitzar a la Vall d’Hebron de Barcelona una rèplica d’aquest pavelló, sota la direcció dels arquitectes Miquel Espinet, Antoni Ubach i José Miguel Hernàndez de León.
Formava part del GATE-PAC i era la secció catalana del grup internacional CIRPAC.
Aquest conjunt d’arquitectes catalans va crear primer el GCATS-PAC (Grup Català d’Arquitectes i Tècnics per a la Solució dels Problemes de l’Arquitectura Contemporània) com a pas previ per convocar a continuació la reunió constituent del GATEPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea), el qual es va constituir el 26 d’octubre de 1930.
L’objectiu del GATCPAC era fomentar i divulgar l’arquitectura contemporània i els materials industrials moderns relacionats amb dita arquitectura.
Els vuit arquitectes fundadors del GATCPAC van ser: Josep Lluís Sert, Sixt Illescas, Cristòfol Alzamora, Josep Torres Clavé, Ricard de Churruca, Germà Rodríguez Arias, Manuel Subiño i Pere Armengou.
Entre els socis industrials hi havia Asland, la Companyia Roca de Radiadors, Escofet, Catalana de Gas, Butsems, Siemens i d’altres.
Per aconseguir els seus objectius l’eina bàsica va ser la pròpia revista, AC. Documentos de Actividad Contemporánea, dirigida per Josep Torres Clavé, de la qual se’n van publicar 25 números entre el 1931 i el 1937.
Prenia com a model les típiques revistes de les avantguardes dels anys vint, com Das Neue Frankfurt, dirigida per Ernst May, i L’Esprit Nouveau, de Le Corbusier i Ozenfant.
L’estil dels textos, les il·lustracions i el disseny gràfic eren extremament clars, llegibles i pedagògics, i van seguir una certa evolució: des de la defensa de les teories més radicalment racionalistes, al principi, fins a l’atracció per l’arquitectura popular mediterrània, més tard.
va crear un estil propi de pàgines pedagògiques per mitjà de les seves característiques ratllades fetes amb aspes vermelles sobreposades a tot allò que era criticat com a exemple i actitud aberrant i anacrònica respecte de l’esperit dels temps moderns
Fortament condicionat per la crisi econòmica mundial dels anys trenta i va ser eliminat dràsticament arran de la situació política, social i econòmica espanyola que va desembocar en la Guerra Civil.
Cada cop s’era més conscient de la necessitat d’introduir una gran dosi de modernitat en la tradició de l’arquitectura catalana.
Finalitat de superar l’esgotat llenguatge acadèmic i l’urbanisme escenogràfic de principi de segle.
Durant alguns anys, del 1930 al 1936, Barcelona va assumir a fons les característiques i les contradiccions de la metròpoli del segle XX, tal com havien desenvolupat els arquitectes de les avantguardes –Le Corbusier, Hilberseimer, Ernst May– a les principals ciutats europees.
De tots els mestres de l’arquitectura moderna el més admirat des de Catalunya, amb diferència, era Le Corbusier.
El 1929, l’arquitecte català Josep Lluís Sert hi va contactar, ja que va anar a treballar al seu estudi de la rue Sèvres a París
Va convidar Le Corbusier, que va visitar la ciutat de Barcelona el 1932
Projectar un pla urbanístic de modernització de Barcelona que el 1933 prendria el nom de Pla Macià
Proposta que, a partir de la nova teoria de la separació de les funcions urbanes bàsiques, formulava un ordre geomètric nou per a la ciutat.
Basant-se en la trama Cerdà, en unes noves illes gegants i en una façana marítima imponent definida per gratacels cartesians a la vora del mar.
Le Corbusier va adoptar, a partir dels anys trenta, el sistema de les voltes gegants a la catalana que –li va mostrar el seu deixeble Josep Lluís Sert.
La influència de la volta a la catalana dins de l’arquitectura moderna ha estat molt rellevant.
El jove arquitecte català Antoni Bonet Castellana, en exiliar-se a l’Argentina després de la Guerra Civil, va transmetre aquesta tècnica a l’enginyer uruguaià Eladio Dieste, que encara avui la utilitza molt sovint per construir espectaculars mercats i esglésies a l’Uruguai, al Brasil i, recentment, a Espanya.
La va difondre Rafael Guastavino als Estats Units