Please enable JavaScript.

Coggle requires JavaScript to display documents.

ROMANTICISME - Coggle Diagram

- - - - La pintura romàntica, influenciada pels deixebles de Jacques-Louis David, va abandonar la severitat i la moralitat didàctica en favor de composicions dinàmiques i colors vibrants. Temes innovadors, com la literatura i la naturalesa, van definir aquest moviment.
        
        França, centre i bressol de totes les revolucions vuitcentistes, va ser també el centre neuràlgic de tots els moviments artístics del segle XIX. Francesos són els dos grans pintors del moviment romàntic: Géricault, el seu quadre El rai de la Medusa, exposat el 1819, es considera l'inici del romanticisme pictòric, i Delacroix.
        
        Théodore Gericault (1791-1824), prototip d'artista romàntic, va tenir una vida breu, intensa i tràgica, morint als 29 anys en un accident hípic. Inicialment influït per la propaganda napoleònica, va seguir els passos de David i Gros. Després d'un viatge a Itàlia, va ser fortament influenciat per la pintura de Michelangelo. Representa la ruptura amb el classicisme oficial, amb una preferència pels contrastos forts de llum i ombra, i un compromís històric amb temes contemporanis, com "La Balsa de la Medusa".
        
        L'any 1819, Théodore Gericault exposa "El rai de la Medusa", una obra clau del Romanticisme pictòric. El quadre retrata el moment en què els nàufrags de la fragata Medusa, de la marina de guerra francesa, veuen la vela del vaixell de rescat després de dotze dies de patir mort, bogeria i fins i tot canibalisme. Gericault va investigar a fons el tema, entrevistant els supervivents, fent esbossos i fins i tot construint una maqueta de la balsa. Aquesta obra va generar controvèrsia i problemes per a l'autor, però també va portar-li beneficis econòmics i fama, especialment a Anglaterra. Estilísticament, es pot apreciar una influència barroca, amb ús de diagonals, llum caravaggiesca i dramatisme, així com elements de Miquel Àngel, Rubens i Caravaggio.
        
        El realisme de Géricault s'accentuà en obres posteriors, com els retrats de bojos i delinqüents o els que mostraren, com si fossin natures mortes, braços i cames amputats. Tot i la seva mort prematura, l'obra de Géricault suposa un canvi d'orientació en la pintura francesa comparable al que suposa la pintura de Francisco de Goya en la pintura espanyola; Delacroix els admirà tot dos i els va fer universals a través de la seva obra.
        
        Eugène Delacroix (1793-1863)
        
        1 more item...
  - - - John Constable (1776-1837)
        
        Els seus paisatges transpiren autenticitat i veritat. Estan plens de taques de colors i es preocupa sobretot per captar els efectes de la llum i les canviants condicions atmosfèriques a través d'una tècnica ràpida i precisa.
      - Joseph W. Turner (1775-1851)
        
        Va portar encara més lluny el lliure ús i valor provocatiu del color. La seva tècnica és molt variada, perquè va realitzar constants experiments prestant especial atenció als fenòmens atmosfèrics que dilueixen el color i la llum.
        
        L'aquarel·la els va servir per a traduir cromàticament els seus temes d'una manera ràpida, sense definir-los a penes. El seu desig d'introduir l'"ambient" provoca unes tonalitats molt tamisades, gammes molt reduïdes que s'independitzen de la seva relació amb els objectes i adquireixen protagonisme per si mateixes.
        
        El tema deixa de ser l'aspecte principal de la pintura. Enfront de Constable, la pinzellada de Turner és més solta, els colors més diluïts i el paisatge, més que tema, és evocació sentimental o visió imaginària d'un món diferent.
- - - - Trets:
        
        La diversitat enfront de la uniformitat: exaltació de l'individualisme i de les tradicions i costum nacionals, en comptes de considerar el classicisme com l'únic model acceptable en la creació artística.
        
        L'aspiració a la llibertat individual i nacional, que connecta directament amb les revolucions burgeses en què prenen part activa molts artistes romàntics.
        
        L'historicisme com a recerca en el passat de les arrels nacionals (la historiografia romàntica és a la base de tots els nacionalismes del segle XIX, des de l'alemany fins al català) i com a presa de consciència de la velocitat dels canvis que s'estan produint en aquest moment agitat i convuls.
        
        L'exaltació de l'exotisme, de l'imaginari i l'irracional. Els països àrabs i l'exòtica Espanya estan de moda, així com una religiositat propera al misticisme. En el mateix sentit hem d'interpretar el gust per l'aventura, pel risc, per la lluita. El romàntic és un personatge sempre insatisfet i sempre a la recerca de la raó vital.
- - - - Canvien les temàtiques, especialment a la literatura i la pintura: La nit, el misteri, els indrets abandonats i les runes, la natura salvatge i fins i tot perillosa, la bogeria, la mort, la tenebra, els cementiris, l'aspecte tràgic de la vida... S'exalta el patriotisme, però sobretot de les nacions oprimides que cerquen un alliberament. El mateix Lord Byron va lluitar per la independència de Grècia contra l'Imperi Otomà, A la pintura, el color adquireix una nova força.
        
        La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants. Ara bé, aquesta ruptura amb la tradició més acadèmica o acceptada per les elits va aparellada a una recuperació de trets culturals populars: tradicions populars, llegendes, reivindicació d'aspectes determinats del passat, juntament amb una visió gairebé salvatge de la naturalesa.
        
        Romanticisme i neoclassicisme
        
        La relació entre el neoclassicisme i el romanticisme no és gens fàcil de comprendre ni d'explicar. Tot i que teòricament el romanticisme neix com una oposició al classicisme, hi ha molt de romàntic en els inicis del neoclassicisme i molt de classicisme en la pintura romàntica.