Please enable JavaScript.

Coggle requires JavaScript to display documents.

PINTURA DEL QUINQUECENTO - Coggle Diagram

- - - - la claredat i la simplificació de les composicions, en les quals els temes secundaris i anecdòtics, fins i tot els marcs arquitectònics, perden importància davant del tema principal.
      - S'adverteix una reacció idealista en el tractament de les figures, que porta als pintors a crear tipus humans de gran bellesa i perfecció, i alhora d'una forta expressivitat.
      - L'interés per l'escorç continua vigent, però més en relació amb les figures en moviment que no pas en repòs com el Quattrocento.
      - Però potser la gran innovació són les noves conquestes en el camp de la llum: els efectes de llum i ombra tendeixen a esfumar el contorns (sfumato) i a suavitzar el modelat de les figures, que guanyen expressivitat; Leonardo es refereix a aquests aspectes en la seva obra teòrica i, fins i tot, defineix perfectament la perspectiva aèria que els pintors barroocs desenvoluparan a la perfecció.
- - - - Es poden distingir tres fases:
        
        Fins a 1530: caracteritzada per l’equilibri entre la bellesa material i l’espiritual.
        
        1530-1545: Supremacia de la bellesa espiritual: deformació dels cossos, desproporció, figures inusitades, reflex de Déu en les seves criatures.
        
        1545-1564: Triomf de la bellesa espiritual, menyspreu cap a la bellesa material: formes inacabades, tan sols insinuades, triomf de l’expressivitat i la idea sobre la forma.
        
        Pintures de la Capella Sixtina
        
        Realitzada en 1475, patrocinada per Sixt IV. La decoració s’inicia amb els murs laterals realitzats per altres pintors toscans. A un costat es troba la vida de Moisès i a l’altre la de Jesús. Intervingueren Botticelli, Pinturichio, Signorelli i Ghirlandaio.
        
        La volta es va pintar amb un cel estrellat i en 1508, Juli II contracta a Miquel Àngel per a transformar-la, realitzant pintures temàticament d’acord amb els parietals.
        
        El treball va durar 4 anys, el va realitzar totalment sol, sense cap ajudant i no va permetre que ningú hi entrés fins que va estar acabada. La incomoditat de pintar i la seva idea de que ell era escultor i no pintor, i per això desconeixia la tècnica del fresc, varen fer que es sentís frustrat. El programa iconogràfic que representa va ser segurament consensuat amb el Papa, i assessorat per alguna autoritat teològica.
        
        Destaca per la seva complexitat iconogràfica, perfecció tècnica i grandesa artística. Amb 343 imatges, representa escenes bíbliques i històriques, incloent Sibil·les i Profetes. Miquel Àngel va completar el cicle narratiu amb la representació de l'estat ante lege, abans de Moisès, aconseguint unitat temàtica. Les seves figures, estudiosament elaborades, mostren una concepció escultòrica, amb detalls anatòmics precisos i una gran naturalitat. Les postures dramàtiques i vigoroses, amb contrastos de clarobscur, reflecteixen l'estil manierista. La composició arquitectònica de la volta, amb falses petxines i llunetes, emfatitza el caràcter monumental de l'obra. L'iconografia inclou escenes de la Creació, profetes, sibil·les i episodis de la història d'Israel, tot integrat en una narrativa visual complexa i impressionant.
        
        1 more item...
- - - - 1-Concepció de la natura com a estímul de la creació artística. Rebutja el concepte d’obra d’art com a imitació de la natura, ja que la ciència és una manera d’observar i apropar-se a la natura, però cal imaginació per part de l’artista. La natura es troba en constant mutació i les seves creacions no segueixen una norma inamovible. De la mateixa menera, l’obra d’art ha de combinar l’empirisme amb el cientifisme.
      - 2-Rebutja els cànons ja que són el resultat d’una abstracció fruit d’una selecció prèvia. S’ha de representar la natura a partir de la varietat i els contrastos dels objectes que la integren.
      - 3-Teories del decorum i de l’expressió. La primera és la recomanació d’emprar sempre els recursos apropiats. En pintura s’ha de tenir cura en l’elecció del tema, els gestes, la indumentària, etc., per tal que vagin d’acord amb el lloc on s’han d’ubicar o amb la categoria social de qui l’ha encarregat. La segona teoria, de l’expressió, és la idea de que el cos humà deu transmetre a través de la seva forma un sentit interior (mitjançant el moviment, la indumentària o els gestos).
        
        Leonardo da Vinci considerava la pintura com l'activitat suprema de totes les arts i la via principal de coneixement. La veia com una ciència, ja que es fonamentava en la perspectiva matemàtica i en l'estudi de la natura. La pintura era el mitjà més fiable de comunicació per representar la natura, utilitzant l'ull per observar la realitat, la mesura per corregir errors visuals i la geometria per estructurar la composició. La seva teoria de la perspectiva aèria organitzava la degradació cromàtica dels objectes a mesura que s'allunyaven de l'espectador, considerant les capes de l'atmosfera. Aquesta perspectiva, basada en observacions empíriques de la natura, va substituir la importància de la línia i el dibuix amb el color en la representació pictòrica.
- - - - La primera, entre els anys 1500 i 1504, és molt acadèmic amb influència totalment quattrocentista.
      - L’any 1504 es trasllada a Florència on treballa amb Miquel Àngel i Leonardo, encara que rep més influències d’aquest darrer. Li atrauen el color, l’expressió dels rostres, les composicons triangulars i l’sfumato, tècnica aquesta que aplicarà d’una manera més audaç i des dels primers plans. Adopta també de Leonardo els retrats, la suavitat de les formes, els jocs tonals i el fons arquitectònic o paisatgístic. Són els anys en que pinta les seves "madonne" com "La Madonna de la Prada" i la "Madonna de l'ocellet"
      - El 1508 es trasllada a Roma cridat per a Juli II per a decorar les estances privadesdel Vaticà i on va poder observar els frescos de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. De Miquel Àngel adquireix la noció de modernitat, ja que coneix les seves solucions individuals i apassionades. Fins aquest moment havia estat academicista, però el contacte amb en Miquel Àngel provoca una ruptura, sense arribar als límits d’aquest. S’interessa per la utilització de postures que perden la frontalitat i repeteixen la serpentinata a la manera miquelangelesca.
      - Mentre treballava al Vaticà va continuar elaborant altres obres, com "El triomf de la Galatea" (1513) i diversos retrats com el del papa Lleó X (1518).
        Les Estances del Vaticà suposen una fita important pel que fa a la utilització del neoplatonisme i al virtuosisme formal. Són les habitacions que Juli II va adoptar en part com a residència particular i en part com a lloc d’administració de justícia.
        
        Les estances de Rafael al Vaticà representen la fusió entre la tradició clàssica i la cristiana, amb frescos que combinen temes religiosos i la importància del saber clàssic. Les quatre estances són: Constantí, Heliodor, l'Incendi del Borgo i la Signatura. En elles, es troben representats diversos temes com la conversió de Constantí, la força espiritual de l'església, intervencions papals i la creença en la harmonia entre el cristianisme i el paganisme. Destaquen frescos com la Disputa del Sagrament i l'Escola d'Atenes, que reflecteixen la recerca de la veritat i la filosofia. Cada estança està dividida en quatre frescos emmarcats amb arquitectures fictícies, que incorporen personatges històrics i contemporanis en un joc d'harmonia i equilibri.
        
        Escola d'Atenes
- - - - Culte al color. En comptes de la línia dels florentins predomina el cromatisme, amb preferència pels tons càlids.
      - Importància dels temes secundaris. Es concedeix la mateixa atenció a l’anècdota i als detalls no fonamentals que al tema principal.
      - Exaltació de la riquesa. Els palaus, la roba i la música defineixen els ambients.
      - Contemplació poètica del paisatge que s’omple de llum.
      - Ticià és el retratista de l’escola i el mestre de les formes blanes i rodones. La seva paleta va evolucionar cap a una factura cada vegada més pastosa on la taca sembla que desfaci la forma.
        
        Veronès és el pintor del luxe, les escenes es desenvolupen en palaus de marbre, amb columnates i balustrades, amb jardins amb fonts i les figures van vestides amb roba molt cara i joies.
        
        Tintoretto és el mestre dels llums violents, dels contrastos de llum i ombra, dels escorços, del moviment tens i inestable, dels paisatges romàntics i de la profunditat obtinguda mitjançant l’alternança de zones amb una densitat lluminosa diferent.