Please enable JavaScript.

Coggle requires JavaScript to display documents.

ESCULTURA DEL CINQUECENTO - Coggle Diagram

- - - - Les característiques més clara és la grandiositat d'unes figures de faccions perfectes i gestualitat terrible, que els seus contemporanis anomenaren la terribilità. A més, els rostres reflecteixen una ànima apassionada, molt lluny de l'estil amable del final del Quattrocento. Els cossos nus són dotats d'una gran tensió vital i d'un dinamisme contingut que s'expressa en actituds molt variades.
        
        Durant els darrers anys de la seva vida, l’espiritualitat li va produir un veritable èxtasi religiós i les obres seran molt més dramàtiques i inacabades, marquen la desesperació i hi apareix la síntesi de la vida, l’art i la seva pròpia tragèdia.
        
        Tres moments:
        
        ETAPA DE JOVENTUT (1491-1505)
        
        La Pietat i el David. Període més clàssic, continua els postulats del Quattrocento, trencats per la tendència a la monumentalitat i el tractament dels plecs, buscant efectes de llum i ombra. Busca la bellesa clàssica en l’equilibri, la proporció i l’harmonia. Escultures optimistes i serenes. Acabat suau i ben polit i expressant la dolçor dels personatges. Arriba ja al virtuosisme i perfecció tècnica. Uneix el cristianisme amb l’ideal de bellesa i perfecció tècnica.
        
        ETAPA DE VELLESA (1534-64)
        
        Trenca totalment amb l'harmonia i el classicisme, rebutja la proporció, la recerca de la bellesa. Es deixa pas a l’amargura, el dolor, l’escepticisme, la solitud i la derrota, plasmats de forma espiritual. Composicions cada vegada més complexes, verticals i serpentinates. Destaca: Pietat Rondanini o la del Domo de Florència.
        
        ETAPA DE MADURESA (1505-34)
        
        S'allunya del classicisme i començar a inventar el manierisme escultòric. Les seves obres perden en suavitat, bellesa i dolçor i guanyen en expressivitat i en tensió física i espiritual presència de línies corbes i escorços, ús del trepà, joc de llums i ombres. El projecte més important d’aquest període va ser el del mausoleu del papa Juli II, del qual només va acabar el Moisès i algunes figures com els esclaus.
  - - - La Verge es representa segons una tipologia iniciada als segles XIII i XIV, com una dona molt jove que sosté, sense esforç aparent, i amb una moderada cara de tristor, el cos del seu fill. Ella havia de ser jove per mostrar-se eternament Verge, mentre que el Fill havia d’aparèixer com un home qualsevol ja que es trobava incorporat a la naturalesa humana.
  - - - Va ser començada quan l’artista tenia 26 anys, per tant és una obra juvenil, però mostra ja l'energia gestual, la terribilità, i la perfecció anatòmica de la musculatura que caracteritzarà tota la seva obra a la maduresa. Tota l'energia d'aquest cos es transmet amb una gestualitat continguda, sense ostentació de moviment; el geni de Miquel Àngel ha estat capaç de treure profit d'un bloc de marbre que, per les seves proporcions (alt i estret), limitava la llibertat de composició de l'artista.
        
        Era una estàtua que havia de ser símbol d'una ciutat i situar-se en un pedestal, per la qual cosa requeria un bloc de marbre enorme
  - - - Del projecte inicial, només en queden fragments, alguns impressionants com les figures d'esclaus; del mausoleu, que finalment es va instal·lar a l'església romana de Sant Pietro in Vincoli, només són del geni el Moisés, les figures de Raquel i Lia i la traça general del monument, a tall de retaule.
        
        Moisès hi és representat en un moment ple de fúria, quan baixa del mont Sinaí amb les taules de la Llei i adverteix la traïció idòlatra dels seus seguidors. Tot ell, doncs, es converteix en una representació de ràbia i còlera explosiva. De la vinculació a la tradició clàssica gairebé no en queden trets. En tot cas, el tractament de la roba disposada amb amplitud de cavitats i elegància eloqüent.
        
        La resta és un exercici de força expressiva i grandiositat. El seu cos titànic concebut com una massa escultòrica compacta i sòlida; l'anatomia d'una robustesa sobrenatural; el vigor manifest, també, a través de la tensió compositiva, amb jocs de línies verticals i horitzontals; i la ruptura ja de tota harmonia renaixentista a través del desllorigament del contraposto, amb el cap molt girat, contrabalenceig de cames i les línies dels braços entrecreuades.