-Són sòlids a temperatura ambient (septe el mercuri, que és líquid)

-Es fonen (es tornen líquids) quan s'escalfen a una temperatura elevada.

-Brillen a la claror. Sigui permanentment, com l'or o el crom, ja sigui quan són polits.

Generalment pateixen processos d'oxidació i corrosió: l'aire i l'aigua els solen fer malbé.

Molts metalls són mal·leables: es poden convertir en làmines o fulles de poc gruix.

Tenen bastant resistència mecànica: resisteixen bé els esforços de tracció, compressió, torsió, flexió i cisallament sense deformar-se ni trencar-se.

Els metalls es poden classificar en dos grans grups, segons si tenen ferro (fèrrics) o si no en tenen (no fèrrics). A més els fèrrics es classifiquen, segons la quantitat de carboni que contenen, en: ferro dolç, acer i fosa. Els metalls no fèrrics es classifiquen en funció de la densitat.

Tenen un punt de fusió (temperatura en què es fonen) molt alt..

Els diferents productes que s'obtenen a partir del ferro es denominen productes siderúrgics (la siderúrgia és la metal·lúrgia del ferro, és a dir, la transformació de mineral de ferro a metalls útils).

Els productes siderurgics es classifiquen en tres grans grups, en funcio del seu contingut de carboni. Son el ferro dolç, els acers i les foses.

Els ferrers tradicionals l'anomenaren "dolç" perquè es pot forjar (donar-li forma colpejant-lo amb un martell) amb facilitat. Els que no eren més difícils de forjar es nomenaren "agres". S'utilitzaven molt a l'antiguitat, ara ha sigut substituït per l'acer.

És el material fèrric més utilitzat. La majoria d'objectes que et trobes a la vida quotidiana en realitat són d'acer. Com més gran el contingut de carboni d'un acer, més gran és la seva duresa i resistència a la tracció, però se n'incrementa la fragilitat (serà menys resistent als cops).

Se'n diu fosa, a vegades també ferro colat, perquè es fonen fàcilment i tenen molta fluïdesa en estat líquid. S'utilitzen per fabricar peces abocant la fosa líquida en un motlle.

9) Econòmics: Es fabriquen a partir d'una matèria prima econòmica, cosa que fa que els plàstics siguin econòmics.

10) Model de deformació: En general la deformació dels plàstics depèn de la la intensitat de l'esforç. Quan l'esforç aplicat és de baixa intensitat, el material es comporta de forma elàstica (el material torna la seva forma original). Si l'esforç aplicat és d'alta intensitat, la deformació passa a ser plàstica (el material es deforma i no torna a la seva forma original).

7) Resistència química: Suporten el contacte amb els productes químics, són impermeables i no s'oxiden com els metalls.

8) Combustibilitat: De fàcil combustió, i per aquest motiu, s'usen a les bosses d'escombraries.

5) Conductivitat elèctrica: Tots els plàstics són aïllants de l'electricitat, es a dir, no condueixen l'electricitat.

6) Resistència mecànica: S'utilitza als avions i a les joguines degut a la seva resistència mecànica (capacitat de resistir esforços sense trencar-se).

3) Tenacitat: Els plàstics generalment suporten cops sense trencar-se.

4) Conductivitat tèrmica: Tenen una conductivitat tèrmica molt baixa, cosa que fa que s'utilitzin com a aïllants de la calor.

1) Lleugeresa: Els plàstics són lleugers, la densitat del plàstic és d'uns 920kg/m3 del politè —(PE) fins als 1600 kg/m3.

2) Flexibilitat: Els plàstics, en general, tenen un índex elevat de flexió.

Aquests metalls no contenen ferro, Són més cars i difícilis d'obtenir que els fèrrics, no obstant, tenen algunses propietats que els fan necess aris en moltes aplicacions. . Aquests es divideixen en dos grans grups:

Quan els metalls no fèrrics s'utilitzen sense barrejar-los amb altres elements els anomenem metalls no fèrics purs. Es classifiquen, en funció de la seva densitat, en tres grups: metalls pesants, lleugers i ultralleugers, encara que n'hi ha d'altres com el crom, el niquel, el wolframi, el cobalt o el liti que també tenen aplicacions tecnològiques interessants.

Els metalls no fèrrics purs són, en general, tous i tenen una resistència mecànica baixa. En la majoria d'aplicacions no s'utilitzen de forma pura, sinó barrejats amb altres elements per formar aliatges.

Existeixen diverses maneres de classificar els plàstics, però primer parlarem dels que tenen un símbol de reciclatge amb un número. Et sona? Es tracta del codi de reciclatge dels plàstics, codi d'Identificació de Resines o Codi d'Identificació del Plàstic de la SPI (Societat d'Indústries de Plàstic). Segons aquest, aquí expliquem els diferents tipus de plàstics i exemples (que veurem en els següents apartats):

PET o PETE (tereftalat de polietilè).

PEAD (polietilè d'alta densitat).

PVC (policlorur de vinil).

PEBD (Polietilè de baixa densitat).

PP (Polipropilè).

PS (Poliestirè).

Altres plàstics.(com qualsevol altre com per exemple els coberts de plastic o els gots de plastic etc...)

Tots els plastics