Van començar a alçar-se veus que reclamaven l'atenció als menors, com un signe de civilització, a través de Societats protectores, Congressos, Assemblees, Lligues o Declaracions públiques, i l'Estat a assumir la inexcusable obligació de protegir-los material i moralment, neutralitzant o reduint la xacra social de la pobresa, l'abandó i l'explotació.
El segle XX havia de declarar i defensar els drets del xiquet, com efectivament es va fer des de diferents instàncies. És el cas de la Declaració de Ginebra (1912) i posteriorment adaptada per l'ONU, afermant a nivell nacional i internacional, el moviment de protecció a la infància.
-