Una altra fita important és l’aprovació del Decret 84/1985 (LCAT 1985, 907), habitualment anomenat «Reforma de l’atenció primària de Catalunya». El text responia a una atenció primària fragmentada entre les activitats preventiva i curativa, una absència de la promoció de la salut i de l’activitat rehabilitadora i un sistema centrat als hospitals que deixava en segon pla a l’atenció primària. Per tant, aquesta norma va tractar, amb èxit, d’implantar un nou model d’atenció primària que integrés les activitats preventives, curatives i rehabilitadores; coordinés als professionals sanitaris i donés a l’atenció primària un paper protagonista en el Sistema. Aquesta Reforma va dictar que hi hauria centres d’atenció primària amb una població assignada per zones, que hi treballarien equips formats per metges, infermeres i altres professionals, i que els treballadors sanitaris de CAPs i hospitals treballarien a jornada completa en el sistema públic.
També el 1985, es crea la Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública (XHUP), que congrega seixanta-quatre hospitals de l’ICS, el CHC i altres privats. La seva funció és proporcionar als hospitals més estabilitat en la contractació de l’activitat, a canvi del compromís dels centres de controlar millor els seus costos.
El 1986, en un moment de previsions negatives del creixement econòmic (i per tant, de limitació dels recursos destinats a la sanitat), es fa un esforç econòmic que reordena la XHUP per combatre, entre d’altres, la imminència de la bancarrota o la mala distribució territorial, posant en marxa el «Pla de reordenació hospitalària», que fixava uns objectius quantitatius en personal, costos, productivitat, gestió i estructura dels centres.
No obstant això, la recuperació econòmica no trigaria en arribar, i els pressupostos en sanitat van començar a créixer notablement des de 1987, la qual cosa es va materialitzar en la construcció de nombrosos hospitals nous per part de la Generalitat.
La Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de 1990, de la qual el XHUP havia sigut «el pas previ i necessari» (Boixareu, 2003),[2] crea el Servei Català de la Salut (CatSalut), que començaria a funcionar durant l’any següent. Aquesta institució és des de llavors l’epicentre del sistema: rep gaire bé el 90% del pressupost del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, i s’encarrega de seleccionar i comprar amb fons públics els serveis d’una xarxa molt diversa coneguda com Sistema Integral Sanitari de Catalunya (SISCAT). És a dir: els proveïdors que formen part del SISCAT (hospitals, ambulatoris, i altres entitats, tant si són públiques com privades), competeixen en el Sistema
A més, en la primera meitat de la dècada de 1990, s’estén entre els centres sanitaris un conjunt de fenòmens per aconseguir un major equilibri pressupostari
- 1 more item...