El caràcter “natural” del comerç d’esclaus negres estava tan arrelat a la conciència dels europeus que les demandes sobre l’abolició de l’esclavitud van trigar més de cinquanta anys a fer-se escoltar. Al començament eren només petits grups religiosos, com els cuàquers, o filosòfics que demanaven l’alliberament dels esclaus i el fi de la “trata” de negres. Més endavant, alguns polítics liberals també van considerar que l’esclavitud era contraria a la llibertat política, personal i de comerç. De tota manera, la majoria dels polítics liberals van anteposar el dret dels propietaris a conservar els seus esclaus, valorant que l’alliberament era una confiscació del seu patrimoni pel govern. Finalment, va ser la primera potència en el tràfic d’esclaus, la Gran Bretanya, la que va prohibir aquest comerç, desprès d’un llarg debat públic, i per diverses raons:
la por a noves rebelions sagnants d’esclaus, com la produïda a Haití la força de l’opinió pública les noves fonts de riquesa sorgides amb la Revolució Industrial la necessitat de normalitzar els intercanvis comercials amb África i no limitar-los al comerç de persones. Sense la pressió de la ciutadania britànica no s’hagués aconseguit aquesta fita, ja que els parlamentaris estaven molt pressionats pels interessos dels plantadors. També va ser important la voluntat personal dels capitans de la flota de guerra britànica, que van començar a perseguir el tràfic dels vaixells negrers i alliberar els esclaus, malgrat el poc suport que rebien del seu mateix govern. Desprès de les guerres napoleòniques, molts països van prohibir el comerç de persones, a imitació de la Gran Bretanya. Però això no va suposar la fi de l’esclavitud, ja que la propietat dels esclaus que hi eren a les colònies continuava essent legal. A més a més, hi va haver molt contraban d’esclaus. Per fugir de la persecució britànica, el tràfic es va desplaçar cap a l’Oceà Indic, i això va enriquir els traficants àrabs aque controlaven la zona. Als Estats Units, l’abolició de l’esclavitud va ser un dels motius que va enfrontar en una sagnant guerra civil als estats del Nord i del Sud. Aquests encara defensaven el manteniment de l’economia esclavista com a clau per a la seva supervivencia. Només la progressiva colonització d’Àfrica i la divulgació dels horrors del tràfic de negres al mateix continent africà que van fer els exploradors, aturà definitivament les caceres i el comerç d’homes i dones. Els últims estats que van decretar l’alliberament dels esclaus negres van ésser Espanya (que mantenia l’esclavitud a la seva colònia de Cuba), en 1886 i Brasil, en 1888-1892.
