La tecnologia cablada s'aplica a dispositius pneumàtics, hidràulics, elèctrics i electrònics. Es du a terme a partir d'unions físiques dels elements que constitueixen el sistema de control.

És poc flexible davant de futures modificacions o ampliacions.

No permet d'efectuar funcions de control complexes.

Sistemes analògics. Treballen amb senyals de tipus continu, amb un marge de variació deter­minat. Aquests senyals solen representar magnituds físiques del procés

Sistemes digitals. Treballen amb senyals tot o res, anomenats també binaris, els quals només poden representar dos estats o nivells: obert o tancat, activat o desactivat, condueix o no condueix, major o menor, etc.

Aquest tipus de regulació, anomenada proporcional, pot produir una acció correctora exacta (sense desviació permanent), només en una ­condició específica de funcionament; en la resta persistirà una desviació.

Parlem de control integral quan la velocitat de canvi de la sortida de control és proporcional al senyal d'error d'entrada.

La característica principal d'aquest tipus de regulació és que mentre hi hagi senyal d'error persistirà l'acció correctora, i serà menys enèrgica com més petita sigui la desviació.

El control derivatiu es caracteritza perquè genera un senyal de control proporcional a la velocitat amb què varia la magnitud d'error amb el temps.

L'acció derivativa corregeix la posició de la vàlvula en un valor proporcional a la velocitat de canvi de la desviació. Això produeix un efecte d'anticipació si tenim en compte la tendència de la variable controlada.

Un sistema de control tot o res és aquell la sortida del qual només adopta dos estats: connectat i desconnectat o, el que és el mateix, màxima i mínima sortida.

Element sensor o captador. Converteix les variacions d'una magnitud física en va­riacions d'una magnitud elèctrica o magnètica

Bloc de tractament de senyal. Quan n'hi ha, té com a funció filtrar, preamplificar i, en general, tractar el senyal obtingut

Etapa de sortida. Comprèn els amplificadors, relés, convertidors de codi...

Els transductors poden ser de caràcter actiu o passiu, segons si són els que generen directament el senyal captat o necessiten una alimentació externa per captar el senyal. També es poden classificar tenint en compte la manera de codificar la magnitud mesurada; en aquest sentit, podem classificar-los en analògics, digitals i tot o res.

El comparador, anomenat també detector d'error, és el dispositiu encarregat de comparar el valor de referència amb el valor mesurat de la variable de sortida mitjançant el transductor de realimentació.

En un sistema de control automàtic també sol haver-hi elements de sortida d'informació que s'encarreguen de la comunicació amb l'operador: són els visualitzadors o presentadors, els quals donen informació de l'estat del procés i de l'automatisme.

Un autòmat programable industrial és una màquina electrònica dissenyada per fer, en temps real i en ambient industrial, automatismes combinacionals i seqüencials, i pensada per ser programada per personal no informàtic.

En la majoria dels casos els autòmats programables són escalables

Possibilitat d'introduir modificacions sense haver de canviar la xarxa de connexions ni afegir-hi dispositius.

Reducció del cost de la mà d'obra de la instal·lació.

Possibilitat de comandar diferents màquines amb un únic autòmat.

Reducció del temps de la posada en funcionament de la instal·lació, ja que queda reduït el temps de cablatge. A més, el mateix programa pot servir per automatitzar un nombre infinit de màquines o instal·lacions similars.

Reducció del cost de manteniment. Com que es redueix el nombre de components i el cablatge, s'augmenta la fiabilitat del sistema i disminueix el nombre d'avaries i, a més, la resolució d'aquestes avaries resulta més fàcil i ràpida.

Reutilització del PLC. Si una màquina o instal·lació queda fora de servei, l'autòmat segueix sent vàlid per fer-lo servir en una altra.

Necessitat de disposar de personal amb un cert grau d'especialització

La unitat de control, també anomenada CPU (unitat central de procés), és la part intel·ligent de l'autòmat. Té la funció de consultar l'estat de les entrades i executar seqüencialment les instruccions del programa, per poder elaborar els senyals de sortida o ordres que s'enviaran al procés.

Els elements d'entrada i sortida són els que permeten comunicar l'autòmat amb el procés que està controlant i amb l'usuari. Els elements d'entrada informen l'autòmat de l'estat del procés (elements activats i desactivats, posicions, nivells, velocitats, etc.) a partir de la informació subministrada pels sensors i detectors del sistema

Determinar què ha de fer el sistema de control i en quin ordre.

Identificar el senyals d'entrada i de sortida a l'autòmat.

Representar per mitjà d'algun model o mètode gràfic el sistema de control.

Assignar adreces d'entrada/sortida o internes a cadascun dels components que hi intervenen.

Confeccionar, pròpiament, el programa de l'aplicació per mitjà d'instruccions o símbols intel·ligibles per a la unitat de programació.

Transferir les instruccions obtingudes en la memòria de l'autòmat des de la unitat de programació.

Provar i depurar el programa, així com obtenir-ne una còpia de seguretat.

Els llenguatges o sistemes de programació possibles en els autòmats són diversos, encara que no tots es poden emprar en tots. Cada fabricant, per a cada model, indica els llenguatges amb què pot operar.

Es tracta d'un llenguatge gràfic molt utilitzat en la programació d'autòmats, semblant als esquemes de relés, però dibuixat, en la majoria dels autòmats, segons el mètode americà en què els símbols són diferents i les línies lògiques van horitzontals en lloc de verticals.

Aquest sistema de representació, molt utilitzat pels dissenyadors de programari per a ordinador, utilitza una simbologia de blocs, convenientment entrellaçats per línies, que representen l'evolució temporal o condicional de les accions que s'han d'executar.