Què ha passat perquè des de l'alba grec, curull de vitalitat i espontaneïtat, en què allò diví, natural i humà mai no estan separats, es passi a mons plens d'artilugis i d'absurd, d'artificis i d'ansietat, mons buits de tot allò de més, orfes de tot allò diví, orfes de tot allò diví, pròpiament humà?