Please enable JavaScript.
Coggle requires JavaScript to display documents.
La Restauració absolutista - Coggle Diagram
La Restauració absolutista
La reorganització del mapa europeu:
Després de la derrota de Napoleó, les potències van buscar una nova distribució territorial que garantís una pau duradora i evités l’esclat de processos revolucionaris. Al congrés de Viena van definir un nou mapa europeu.
El congrés va tenir tres grans protagonistes:
Alexandre I, tsar de Rússia
Talleyrand, ministre d’exteriors francès
Metternich, ministre d’Àustria
-França va tornar a les fronteres que tenia abans de la Revolució.
-Es van enfortir dos estats coixí per dificultar una possible expansió francesa. Al nord, el regne d’Holanda va assimilar Bèlgica, i al sud, el regne del Piemont va rebre Savoia i Gènova.
-Àustria, Prússia i Rússia van guanyar territoris de manera equilibrada per tal que ningú no tingués cap mena d’hegemonia sobre la resta.
Les aliances internacionals contra la Revolució
La Quàdruple Aliança, formada per la Gran Bretanya, Àustria, Prússia i Rússia, buscava defensar l’ordre creat en el congrés de Viena.
La Santa Aliança, formada per Prússia, Rússia i Àustria, i més tard també per França, tenia caràcter antiliberal.
Les potències europees van buscar la manera de consolidar la Restauració mitjançant un sistema d’aliances. Es van crear dues aliances:
Les revolucions de 1820 i 1830
El moviment de 1820 es va iniciar a Espanya i va donar lloc al Trienni Liberal, que va acabar el 1823 amb la intervenció de la Santa Aliança i la restauració de l’absolutisme.
Malgrat la reacció absolutista, el liberalisme i el nacionalisme havien arrelat amb força entre els sectors més progressistes de la societat, aquells que aspiraven a construir un nou model d’estat parlamentari i representatiu.
Seguidament, a Brussel·les es va produir un aixecament contra el rei d’Holanda, que va tenir com a resultat la independència de Bèlgica (1830). En altres llocs, com ara a Itàlia, Alemanya i Polònia, els moviments revolucionaris van fracassar.
Durant l’època de la Restauració (1815-1830) els monarques absolutistes van recuperar el poder i van intentar governar com si la Revolució Francesa no hagués passat mai. Va ser un intent de retornar a l’Antic Règim.
Alguns casos, però, els reis van promulgar cartes atorgades, uns documents constitucionals en què reconeixien alguns drets de la població.
Nacionalisme:
El nacionalisme és una ideologia que ressalta i impulsa la idea que la nació és l'element més important en la constitució d'un Estat. ... Amb la qual cosa, el nacionalisme defensa aquesta idea d'unitat, i que nació és l'element sobre el qual gira tota la política estatal i territorial.
Les revolucions de 1848
El moviment revolucionari de 1848 es va caracteritzar pel fet que es va estendre a molts països i perquè, a més del liberalisme i el nacionalisme, també va tenir un component de revolució social i obrera. Tot va començar a França.
Les eleccions presidencials les va guanyar Lluís Napoleó Bonaparte, que va posar fi a la República el 1851 i va proclamar el Segon Imperi. Fora de
França es van produir revolucions a l’Imperi austríac (Itàlia, Bohèmia i Hongria), Polònia, Prússia i Alemanya, però no van tenir èxit en cap cas. Malgrat el fracàs, les revolucions de 1848 van obrir una nova etapa política.
Els moviments nacionalistes disgregadors
Part dels moviments nacionalistes van donar lloc a processos de disgregació d’entitats polítiques existents. Per exemple, Bèlgica es va separar dels Països Baixos el 1830 i es va convertir en un estat independent.
Els casos més complexos eren els dels imperis austrohongarès i otomà, que estaven formats per poblacions molt diverses. En el segle xix, en el si d’alguns d’aquests pobles van sorgir moviments polítics que reivindicaven la independència.
A Irlanda, que formava part del Regne Unit, també hi va haver un moviment independentista. Els irlandesos no van aconseguir la independència fins al 1922, i encara incompleta, ja que la part nord de l’illa es va mantenir sota domini britànic.
Els moviments unificadors
Altres moviments nacionalistes van donar lloc a la unificació de comunitats nacionals que estaven disgregades en diferents estats. Van ser els casos d’Itàlia i Alemanya. Polònia no es va poder unificar fins al 1918.
La unificació d’Itàlia. La península Itàlica estava dividida en diversos estats, alguns sota dominació estrangera, com per exemple el regne Llombardovenecià que estava sota el control de l’Imperi austríac. Però l’existència d’una tradició històrica i cultural comuna va forjar un sentiment d’unitat entre els italians.
La unificació alemanya. En el cas alemany, Prússia va ser l’estat que va dirigir la unificació. El 1815, el territori alemany estava dividit en 39 estats. El congrés de Viena els va agrupar en l’anomenada Confederació Germànica, que estava presidida per Àustria.
