Aquesta resistència es pot atribuir amb l'orgull, una paraula que s'aplica indiscriminadament a alguns dels sentiments més (i també menys) estimables que és capaç de sentir un ésser humà; podem atribuir-la a l'amor per la llibertat i independència personal, l'apel·lació a la qual va ser entre els estoics un dels mitjans més efectius per fomentar-la; o al desig de poder o de sensació excitants, ja que tots dos en formen part i hi contribueixen; però l'apel·latiu que millor li escau és el sentit de la dignitat que tot ésser humà posseeix en una forma o altra, i en una certa proporció (tot i que mai sigui exacta) amb les seves facultats superiors, i que constitueix una part tan essencial de la felicitat en aquells en què és intens, que no hi ha res que, entrant en conflicte amb ell, pugui valer com objecte de desig, si no és de forma efimera.