Un dels primers objectius de la República va ser limitar la influència de l’Església i secularitzar la societat espanyola. Així, l’article 3 de la Constitució deia que “l’Estat espanyol no té religió oficial”. La reforma també va suposar la llibertat de culte, la supressió del pressupost del clergat, l’establiment del matrimoni civil, la legalització del divorci, la secularització dels cementiris i la dissolució de la Companyia de Jesús i la confiscació dels seus béns. A més, el 1933, va aprovar-se la Llei de Congregacions que prohibia a l’Església i a les ordres religioses dedicar-se a l’ensenyament, al comerç i a la indústria. Aquesta legislació, en una societat com l’espanyola dels anys trenta, d’absoluta majoria catòlica, va convertir-se en la font d’innumerables conflictes. Bona part dels sectors catòlics van veure en la reforma religiosa una agressió a les seves conviccions. A més, la jerarquia eclesiàstica (amb l’excepció de Vidal i Barraquer) no va dubtar a l’hora d’exposar la seva hostilitat a la República i posar els catòlics en contra del nou règim. Igualment, a mida que s’avançava en les reformes i l’Església s’oposava al règim, la radicalització anticlerical s’accentuava. Així, el maig de 1931 una reacció popular i anticlerical va provocar l’incendi d’un centenar d’edificis eclesiàstics com a conseqüència dels avalots a Madrid, Sevilla, Còrdova, Màlaga, Sevilla, Alacant, Cadis, Múrcia i València, fet que va reafirmar l’Església i els catòlics en els seus temors. En canvi, al nord peninsular i a Catalunya la calma va ser total.
