Després de la conquesta cristiana del Regne de Toledo (1085), els reis de taifes es van veure obligats a demanar ajuda als almoràvits, poble musulmà que havia establit un imperi al nord d’Àfrica. La seua arribada va detenir l’avanç cristià i va aconseguir la reunificació del territori andalusí fins a començaments del segle XII.

El Regne de Castella va sorgir quan Sanç III el Gran va llegar el comtat a un dels seus fills, Ferran I, i aquest es va proclamar rei. Durant el seu regnat, atés que estava casat amb una princesa lleonesa, el Regne de Castella va estar vinculat al Regne de Lleó.

Malgrat ser el nucli del poder de Sanç III el Gran, va veure limitades les seues possibilitats d’expansió cap al sud. Va estar governada pels reis d’Aragó entre el 1076 i el 1134.

Va ser heretat com a regne per Ramir I, un dels fills de Sanç el Gran. Aquest monarca va unir al Regne d’Aragó els comtats de Sobrarb i Ribargorça.

De les taifes sorgides l’any 1031, les més importants van ser les de Sevilla, Toledo, Badajoz i Saragossa.

Els cristians van aprofitar la divisió dels musulmans per a conquerir territoris i cobrar impostos en or, coneguts com a pàries.

Aquest regne va experimentar un creixement fort amb reis com Alfons I (1104-1134). Alfons I d’Aragó i Navarra va conquerir Saragossa, va ocupar part de la vall de l’Ebre i va arribar fins a la Serralada Ibèrica.

L’any 1137, les noces de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i Peronella, la joveníssima reina aragonesa, va significar la unió dels comtats catalans a Aragó. A pesar que cada territori va mantenir les seues lleis i institucions pròpies, Ramon Berenguer IV va aportar un ampli patrimoni al Migdia. Ell i el seu fill Alfons II van prosseguir l’expansió de la Corona d’Aragó cap al sud.

Els regnes de Lleó i Castella, units pel monarca Alfons VI, havien eixit enfortits per la conquesta de Toledo, que els va obrir les possibilitats d’expansió per les terres del Tajo.

Aquesta expansió es va dur a terme durant el regnat d’Alfons VII, encara que a la seua mort, el 1157, aquests regnes van tornar a separar-se.

Era un comtat pertanyent al Regne de Lleó atorgat com a dot d’Alfons VI a Enric de Borgonya quan es va casar amb la seua filla. El fill de tots dos el va independitzar l’any 1128 i, el 1143, es va establir com a regne.

El Regne de Portugal va portar les seues fronteres a la vora del Tajo amb la conquesta, el 1147, de la ciutat de Lisboa.

Portugal va arribar a les costes del sud de la Península el 1249 amb la conquesta de Faro, cosa que va significar la fi de la seua expansió.

La unió definitiva de Castella i Lleó es va produir amb Ferran III el 1230. Aquest rei va conquerir les dues grans capitals islàmiques, Còrdova (1236) i Sevilla (1248). A més, va dominar Múrcia el 1243.

Navarra es va bolcar cap a França, amb la qual va tenir més relació a partir d’aquest moment. El 1234, una dinastia francesa va passar a ocupar el tron navarrés i va aportar una sèrie de feus situats a França.

Aragó va perdre quasi tot el seu patrimoni al Migdia després de la derrota contra els francesos a la batalla de Muret (1213), en la qual va morir Pere II.

El seu successor, Jaume I d’Aragó, va conquerir les illes Balears (1235) i València (1245), que es van integrar com a regnes a la Corona d’Aragó.

El 1250 sols quedava un regne andalusí, el Regne de Granada, dirigit per la dinastia nassarita.