Please enable JavaScript.

Coggle requires JavaScript to display documents.

Tècniques de manteniment i rehabilitació de les funcions cognitives -…

- - - - Mantenir les habilitats cognitives amb la màxima funcionalitat i durant el màxim temps possibles.
        
        Enriquir l’entorn, perquè sigui còmode, estable, segur, intuïtiu i estimulant.
        
        Enfortir les relacions interpersonals, per evitar situacions de solitud i aïllament, que acostumen a provocar distanciament, desinterès, estat d’ànim baix i desmotivació.
        
        El disseny d’aquests programes basa la seva estratègia en la creença que, mantenint l’estimulació i l’activitat de la persona usuària, tant des del punt de vista físic com psicosocial, es contribuirà a disminuir o alentir la seva deterioració cognitiva i, per tant, el seu declivi funcional.
- - - - Les persones amb discapacitat visual o auditiva. Les necessitats i els recursos que necessiten són molt especialitzats. A més, dependran del grau d’afectació i probablement requeriran la implantació de sistemes augmentatius o alternatius de comunicació.
      - Les persones amb pèrdua d’agudesa sensorial a causa de l’envelliment o les malalties. Les pèrdues que més afecten l’autonomia de la persona són les de la vista i l’oïda, per això són aquestes les que s’hauran d’atendre prioritàriament.
    - - El tacte: Es treballa amb activitats de reconeixement de superfícies (llisa, arrugada, punxant, etc.), formes (objectes, figures, etc.), temperatures, densitats (tova o dura), etc.
        
        La vista: Hi ha una gran varietat d’activitats: agrupar elements amb característiques similars (formes, colors, mides); reconèixer objectes, personatges o situacions que s’exposen en làmines; identificar errors o diferències en dues imatges iguals; trobar una imatge concreta dins d’una imatge general; etc.
        
        L’oïda: Es treballa amb la identificació d’estímuls sonors, ja siguin sorolls (per exemple una campana, un motor, una porta), o sons d’animals (gat, gos, cavall, etc.) o d’un altre tipus.
        
        L’olfacte i el gust: Es plantegen activitats de diferenciació d’aromes (perfums, flors, espècies, etc.) i sabors (dolç, salat, amarg, etc.).
- - - - La teràpia d’orientació a la realitat es pot aplicar utilitzant dues estratègies diferents: aprofitant les situacions quotidianes o, de manera més estructurada, en grup terapèutic:
        
        Orientació a la realitat en sessions: És un treball en grup terapèutic (normalment de fins a vuit persones) que es desenvolupa en sessions grupals estructurades, normalment durant una hora diària, realitzades sempre al mateix lloc i a la mateixa hora amb la finalitat d’establir rutines.
        
        Orientació a la realitat 24 hores: Consisteix en el fet que totes les persones que estiguin en contacte amb la persona usuària, ja siguin professionals o familiars, aportin claus per estimular sistemàticament els seus records al llarg del dia.
        
        Activitats d’orientació
        
        Activitats d’orientació espacial
        
        Conceptes generals relacionats amb l’orientació: a dalt-a baix, davant-darrere, damunt-sota, dreta-esquerra, al mig-al costat, a proplluny, etc.
        
        Conceptes específics d’orientació: punts cardinals, senyals d’orientació d’un edifici (fletxes de senyalització, recorreguts, etc.).
        
        Punts de referència: Entenem com a tals aquells llocs, objectes, sons, olors o indicadors tàctils significatius per a la persona usuària que li serveixen per orientar-se i que aconsegueix retenir fàcilment en la memòria.
        
        Distàncies entre punts: Es tracta de reconèixer mínimament les distàncies entre dos llocs per treballar un recorregut posteriorment.
        
        Activitats d’orientació temporal
        
        3 more items...
- - - - Estimulació dels processos cognitius relacionats amb la memòria
        L’estimulació de les capacitats que la persona manté operatives és un dels principis fonamentals en les tècniques d’entrenament de la memòria.
        
        Estratègies específiques d’entrenament de la memòria
        Perquè la recuperació de la informació sigui possible, aquesta s’ha hagut d’emmagatzemar seguint uns criteris d’ordenació, organització i codificació.
        
        Aplicació de sessions d’entrenament:
        
        La sessió es pot acabar amb un record de les activitats realitzades i els resultats obtinguts.
        
        La sessió la inicia el o la professional, presentant-se, i explicant breument que és el que es farà a la sessió del dia.
        
        Es pot començar amb uns minuts de relaxació, per desconnectar de les rutines anteriors i crear les condicions òptimes d’atenció i concentració que la sessió requereix.
        
        S’acostuma a començar amb una activitat d’orientació per treballar els aspectes espaciotemporals bàsics: dia, hora, moment del dia, lloc en què ens trobem, estació de l’any, temps que fa, etc.
        
        Les activitats planificades han de seguir una seqüència de menys a més complexitat i, després d’aquestes, n’hi ha d’haver algunes de més divertides i relaxades, que tindran continuïtat amb la finalització de la sessió.
        
        És convenient prioritzar aspectes pràctics i que tinguin relació amb la vida diària o amb les preocupacions d’aquesta.
        
        La intervenció s’ha de realitzar en un entorn comunicatiu afectuós i aplicant reforç positiu respecte a la implicació i els assoliments.
- - - - Suport gràfic: Especialment fotos de la seva infància, del seu casament, de la seva família.
      - Suport sonor: discos antics o melodies conegudes.
      - Objectes personals: com un ventall, unes ulleres, una joia, records familiars, etc.
- - - - La lateralització: Fa referència al domini d’una part del cos respecte de l’altra (dreta o esquerra). Tenir control en aquest àmbit facilita la representació de l’esquema corporal i afavoreix l’orientació espacial.
        
        L´esquema corporal: Es refereix al coneixement i la consciència que la persona té de si mateixa quant a ésser corporal, respecte a les seves possibilitats de moviment i les seves limitacions.
        
        La coordinació i el control pràxic: Es refereixen a la capacitat de realitzar moviments amb la màxima precisió possible. Inclouen la psicomotricitat fina i la psicomotricitat global.
        
        Psicomotricitat fina: Està relacionada amb l’execució de moviments més precisos, generalment els que es fan amb la mà i els dits (agafar, subjectar, traçar, empènyer, etc.), i la coordinació oculomanual.
        
        Psicomotricitat global: Fa referència al control del propi cos (caminar, pujar escales, aixecar-se, tombar-se al llit, etc.) i a la manipulació d’objectes més grans.
        
        El control postural: S’entén com a tal la manera habitual de mantenir la postura i l’equilibri. La postura és la posició que adopta el cos, i l’equilibri és la manera en què es manté la postura, ja sigui estàticament o quan s’està en moviment.
        
        El control respiratori: Es duu a terme mitjançant els moviments alternatius d’inspiració i expiració. Més endavant, quan parlem de tècniques de respiració, treballarem unes quantes activitats per promoure el control respiratori.
        
        L’estructuració de l’espai: Fa referència a la percepció de l’espai extern i al mateix posicionament en aquest. És bàsica per facilitar l’orientació.
        
        L’estructuració del temps: Consisteix a establir uns ritmes que afavoreixin la interiorització dels aspectes temporals. En la pràctica psicomotriu, es treballarà especialment la interiorització de ritmes, ja sigui com a resposta a estímuls.
- - - - L’audició musical.
      - El ball i el moviment.
      - La composició de ritmes.
      - La combinació de la música amb altres activitats.
      - L’ocupació de la música com a element relaxant.
    - - La recuperació de la seguretat psicològica, l’estabilitat emocional i l’autoestima.
      - El desenvolupament de l’expressió emocional i l’autocontrol.
      - La millora de les conductes motrius: moviments de marxa, coordinació, lateralitat, equilibri, esquema lateral, etc.
      - L’adquisició de destreses instrumentals i pràxies mitjançant la manipulació d’instruments.
      - El desenvolupament de l’atenció i la percepció auditiva, tàctil i cinestèsica.
      - L’estímul de la interacció, de la relació interpersonal i, en definitiva, de la socialització.
      - El desenvolupament de la creativitat i la imaginació.
- - - - Programa d’acció cognitiva integral en demències (PACID)
        
        És un programa dirigit específicament a la intervenció en demències.
        
        Programa de psicoestimulació preventiva (PPP)
        
        A més de facilitar la rehabilitació de les funcions cognitives deteriorades, alguns d’aquests programes de psicoestimulació estan dissenyats com a eines de prevenció.