Please enable JavaScript.
Coggle requires JavaScript to display documents.
DIBUIX, Un punto en el centro nos llama la atencon ya que nos da esa…
DIBUIX
-
En el pla més estrictament teòric, direm que una imatge correctament composada ha de tenir un bon equilibri. Aquesta norma ha estat trencada per pintors i fotògrafs en les seves composicions, quan buscaven altres intencions que eren prioritàries a aquest concepte.
Feta aquesta introducció, a continuació entrarem en aquest pla teòric que és imprescindible conèixer per poder valorar el contingut d'una imatge, encara que sigui per destacar-ne l'absència.
Quan parlem d'equilibri, ens referim a com s'endrecen els pesos i les tensions que generen els diferents elements que composen una imatge, per tal què la sensació que transmet la globalitat de la mateixa, no sigui transitòria i poc assossegada per la tendència que mostren a canviar de forma o de lloc.
L'equilibri és la referència visual més important per l'home, donat que la seva detecció és intuïtiva, automàtica, ràpida i eficient. Percebem i ens relacionem amb el nostre entorn segons els eixos horitzontals i verticals. És en base a aquests dos eixos que s'articula el concepte d'equilibri.
Hi ha molts elements en el nostre entorn que no ofereixen estabilitat visual i nosaltres inconscientment suplim aquesta carència relacionant-hi un eix visual (vertical i horitzontal).
La manca d’equilibri o regularitat és un factor desorientador per a l’observador, aquest 'defecte' s'aprofita com a medi de comunicació visual.
Genera tensió un element que trenca l'harmonia: Una fotografia equilibrada, harmoniosa, no té tensió; una de desequilibrada, si. La tensió és, en definitiva, un dels medis visuals més eficaços per captar l’atenció de l’observador.
No cal parlar ja en termes d’equilibri i no equilibri en una fotografia sinó si aquesta conté elements de tensió, visual o dinàmica, o no.
-
-
Els dos conceptes són pols oposats i són les tècniques compositives que ens donen l’harmonia o falta d’harmonia. L’anivellació és la tècnica per la que aconseguim l’harmonia.
Simplement col·locant un punt en el centre del rectangle, l’anivellació, no crea cap sorpresa, l’esquema es totalment harmoniós. Ara bé, el fet de situar-lo en una de les cantonades crea ‘tensió visual’, és l’agusament. El punt ni s’ajusta als eixos visuals verticals ni horitzontals ni diagonals.
Les línies diagonals que creuen l'enquadrament són el millor recurs per trencar la monotonia que produeixen les línies paral·leles al marc. Però les diagonals també poden ser monòtones quan produeixen creuaments simètrics en el centre.
És preferible que les diagonals neixin o morin en el vèrtex de l'horitzó amb el marc (terç), o en un dels punts forts si la diagonal és el traç més important de la composició.
Les diagonals neixen, en la majoria dels casos, del punt de vista triat del lloc on emplacem la càmera i des del qual anem a contemplar el tema a captar, i tendeixen a unir-se en un punt de fugida que se situarà, preferentment, en un terç o en un punt fort.
-
-
l'horitzo
Tret que ho fem amb una intenció molt precisa, l'horitzó mai haurà de partir un enquadrament en dues meitats.
Sempre estarà situat en un dels terços. L'elecció del terç superior o inferior, dependrà de la importància que adquireixin el cel, la terra o l'aigua, en grans paisatges, i del nivell al fet que es troba el subjecte més important. Tal nivell depèn del punt de vista escollit i de l'altura al fet que se situï la càmera.
Hem de tenir en compte també la càrrega psicològica que implica aquesta elecció: en situar l'horitzó (i no em refereixo només als paisatges; en interiors o decorats també hi ha horitzons), fem prevaldre l'element aeri, espiritual o diví contra el terrenal.
-
-
La línia horitzontal és el repòs absolut, la màxima estabilitat. Determina en l'espectador la sensació de calma, repòs, serenitat, tranquilitat, placidesa, ... És per tant una línia estàtica.
Així les línies verticals donen sensació d'equilibri. La línia vertical és activa i tendeix cap a l'elevació més que cap a la caiguda. Produeixen sensació de vida i fins hi tot de vigilància.
La línia obliqua tendeix a la caiguda i és inestable. A causa de la seva inestabilitat determina dinamisme i acció. És una línia activa, genera moviment i en ocasions és agressiva i violenta.
-
