Aquest mapa conceptual ha sigut elaborat per a l'assignatura d'Ensenyar i Aprendre en línia dins del Màster en Educació i TIC de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Seguint la bibliografia recomanada per a aquesta activitat m'he referit a l'ensenyament-aprenentatge en línia representant tres grans eixos que al meu parer mereixien ser desenvolupats: l'evolució històrica, els paradigmes psicològics o teories de l'aprenentatge i les principals tendències pedagògiques vinculades a les TIC. Per entendre l’evolució històrica de l’ensenyament-aprenentatge en línia ens hauríem de referir en primer lloc a l’educació a distància. Aquesta modalitat de formació va aparèixer a Alemanya al segle XIX i en aquesta s’establia un sistema per correspondència. Més endavant l’aparició d’internet va permetre millor l’educació a distància, és llavors quan apareix el terme educació en línia. En l’actualitat amb el reconeixement d’aquest tipus de formació i la millora de les TIC apareixen nous models, entre els quals cal destacar l’e-learning. Aquest es caracteritza per la integració completa de les TIC en el procés formatiu i la interactivitat entre els participants tant si és en temps real com en moments espaiats. No obstant això per explicar el procés d’E-A han aparegut diverses teories o paradigmes psicològics entre els quals hi ha: el conductisme, el cognitivisme, el constructivisme i l’interaccionisme simbòlic. En primer lloc, el conductisme propugna que l’aprenentatge és generalment incognoscible i que el principal objecte d’estudi de la psicologia ha de ser el comportament humà. En segon lloc, el cognitivisme estudia els processos mentals que permeten incorporar nous coneixements i faciliten l’adaptació a l’entorn. D’altra banda, el constructivisme indica que els estudiants integren nova informació de forma activa mentre intenten comprendre-la. En darrer lloc, l’interaccionisme simbòlic posa en valor els processos col·laboratius en els quals intervenen les TIC. Les noves tecnologies han donat peu al desenvolupament de diverses tendències pedagògiques destacant-ne les següents: el connectivisme, l’aprenentatge col·laboratiu, les comunitats de pràctica, el model de presències, la teoria del posicionament i l’aprenentatge autònom. D’aquestes la més reconeguda és el Connectivisme de Siemmens que explica les limitacions dels principals paradigmes psicològics i l’impacte de les TIC. En definitiva, seguint amb aquesta teoria segons (Anderson i Dron, 2010) l’aprenentatge és el procés de construcció de xarxes d’informació, contactes i recursos que s’apliquen als problemes reals.
