Please enable JavaScript.

Coggle requires JavaScript to display documents.

Llenguatge Audiovisual - Coggle Diagram

- - - - Elements bàsics
        
        Formes
        
        Líneas
        
        Punts
        
        Colors
      - Principals característiques
        
        Figuratives: Representar fidelment la realitat.
        
        Complexitat / Simplicitat: Inclusió de més de quatre elements que son diferents en color, forma i textura fan que cataloguem la imatge com complexa. Pel contrari, quan la imatge es composi d'elements de ràpida identificació l'anomenarem simple.
        
        Iconicitat / Abstracció: Segons les imatges siguin o no un reflex de la realitat:
        
        Denotació o Connotació: Les imatges generalment contenen significats ambigus (suggestió) i múltiples interpretacions per l'espectador, convertint-se així en imatges polisèmiques.
        
        Originalitat / Redundància: Segons que els seus elements siguin nous o ja molt utilitzats i coneguts (estereotips). Una imatge massa original pot ser difícil d'interpretar pel receptor, però una imatge massa estereotipada, o amb lectura massa dirigida pot generar polèmica o rebuig.
    - - Efectes de so
      - Paraules
      - Música
      - Silenci
    - - Recreativa, expressiva ...
      - Suggestiva: publicitat (relacionada amb les coses), propaganda (relacionada amb les idees i els valors de les persones).
      - Informativa, testimonial, formativa ...
  - - - Fonts naturals
        
        Fonts Artificials
      - Il·luminació dura: Llum que prové directament del sol o d'un únic punt de llum com un flash o un focus, originant ombres en els objectes i destacant una il·luminació amb molt "caràcter", no resulta fàcil aplicar-la, com més lateral sigui aquesta llum, millor ressaltarà la textura. Pel contrari, una llum plana o difusa ajuda a dissimular la textura dels objectes. A vegades resulta necessari no destacar la textura dels objectes per tal que aquests semblin més llisos. Això resulta pràcticament obligatori imperfeccions de la pell en plans tancats.
        
        Il·luminació suau: La llum del sol no il·lumina directament els objectes en un dia assolellat, sinó que ve “rebotada” d’un altre objecte clar (gràcies al filtratge d'una cortina, per exemple). És també la llum que il·lumina els objectes en un dia ennuvolat o la que prové d’un tipus de focus especials anomenats mitjançant l’ús de difusors blancs col·locats davant dels focus normals. En no tenir tant contrast, aquesta il·luminació permet treballar amb més comoditat i menys problemes tècnics. La llum difusa suavitza el contrast i redueix la sensació de textura i relleu en la imatge.
      - Llum en preses exteriors
        
        Migdia: Llum dura, intensa i que elimina les ombres, la qual cosa afecta negativament la percepció del volum i els matisos de la superfície dels objectes. En general no sol ser bona per a la fotografia.
        
        Matí: Il·lumina amb tons frescos pastel i difumina normalment els detalls llunyans.
        
        Capvespre: Il·lumina lateralment i amb tons daurats i càlids produint ombres tènues i subtils que fan ressaltar la textura dels objectes i el seu volum.
      - Cromatisme
        
        Cada tipus de llum té una temperatura de color determinada. Per adaptar la càmera a la temperatura de color de l'ambient cal fer un balanç de blancs, mitjançant el qual s'indica a la càmera quin és el color blanc. Les sortides i postes de sol i les llums incandescents tenen una temperatura de color baixa i de to vermellós. Al migdia la llum té una temperatura més alta i de to blau.
    - - Línies dominants: En tota escena hi sol haver un motiu (allò que desitgem destacar, el centre d’interès) i fons (allò que envolta, decora i/o dóna sentit al motiu). Per ressaltar el motiu, cal omplir l’enquadrament, és a dir, fer que un objecte sigui present en l’escena; d’aquesta manera exclourem de l’enquadrament (desenquadrament) altres objectes que puguin distreure l’atenció de l’espectador sobre el que s’ha seleccionat. També és important en l’enquadrament deixar un cert marge al voltant del motiu per a no 'ofegar' la imatge. Aquest marge actuarà com a marc del motiu i, per tant, normalment haurà de ser, a més, igual per tots els costats de la imatge. D’altra banda, cal tenir presents les línies dominants i utilitzar-les per a dirigir l’atenció de l’espectador, no desviar-la. Es pot trobar una línia gairebé en qualsevol cosa. Una de les normes més populars de la composició es basa en la repetició de les línies i objectes, especialment quan el tema és una estructura. Les línies poden ser, horitzontals, verticals, corbes o obliqües. Les diagonals i línies en "S" són molt més interessants que les línies paral·leles, s’utilitzen per imprimir un cert moviment a les fotos.
      - Aire: Zones de la imatge que restin buides d'objectes i on l'espectador hi pot trobar un component estètic. Aquestes zones son molt importants per tal d'explicar la direcció a la que es dirigeixen els actors/actrius i en quina posició resten dels seus companys. Així que l'aire, determina la direcció de l'acció i la mirada, i és un element compositiu molt important.
      - La regla dels terços: Una imatge es divideix en nou parts iguals utilitzant dues línies imaginàries paral·leles i equiespaiades de forma horitzontal i dues més de forma vertical, i recomana utilitzar els punts d'intersecció d'aquestes línies per distribuir els objectes de l'escena. Els quatre punts d’intersecció són els que major atenció rebran de l’espectador. A causa d’això, podrà deduir-se igualment que el motiu no ha d’anar centrat en l’enquadrament sinó que és preferible desplaçar-lo lleugerament, ja que així s’obtenen imatges menys simplistes, més atractives i que ajuden l’ull a recórrer els punts d’atenció.
      - Simetria: Important perquè equilibra la composició d'una manera senzilla i elegant. Funciona a partir de diferents objectes de forma semblant a si hi hagués un mirall.
      - DEFINICIÓ: Distribució dels elements que intervenen en una imatge dins de l'enquadrament que es realitza a partir del format de la imatge i d'acord amb la intencionalitat semàntica o estètica que es tingui
    - - DEFINICIÓ: Àrea per davant i per darrere de l'objecte o personatge principal que s'observa amb nitidesa. Una bona utilització de la profunditat de camp permet obtenir interessants efectes estètics, destacar determinats objectes i difuminar altres per evitar distreure l'atenció de l'espectador. Tot i que en fotografia i cinema (excepte el 3D) treballem amb imatges bidimensionals, hi podem distingir un espai en profunditat, podem localitzar un primer, un segon, un tercer terme... La composició escollida ens permet també jugar amb les relacions que poden establir els elements que estan a diferent distància: el primer terme pot jugar en contrast amb el segon o a la inversa. La profunditat de camp també ens ajudarà a crear aquest joc de significacions entre els diferents espais en profunditat de la imatge.
    - - Plans
        
        Pla americà o tres quarts: Els límits superior i inferior coincideixen amb el cap i els genolls de la persona. És un enquadrament molt cinematogràfic, s'utilitzava sobretot als westerns per oferir la cara i el revòlver de l'actor. NARRATIU
        
        Pla sencer: Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els peus d'un o dos personatges. Interessa l'acció. NARRATIU
        
        Pla mig: Presenta la persona de mig cos en amunt. Interessa la reacció del personatge davant una realitat. És el més proper que es pot realitzar amb l’objectiu normal de la càmera, ja que a distàncies més curtes es corre el risc de distorsionar la imatge. NARRATIU
        
        Primer pla: Presenta el rostre sencer o, com a molt, amb l'espatlla. És un pla molt expressiu, psicològic i dramàtic, ja que permet percebre el somriure, el temor... S’acostuma a utilitzar per captar al màxim les expressions facials. En els discursos televisats, per exemple, s’utilitza en moments en què es vol donar una forta càrrega emocional al que està dient la persona que parla. EXPRESSIU
        
        Pla general: Mostra un escenari ampli en el que s'incorpora una persona o grup de persones que ocupa un terç o una quarta part de l'enquadrament. Situa els elements en el seu entorn. L’entorn té tanta o més importància que els mateixos objectes o subjectes. DESCRIPTIU
        
        Primeríssim primer pla: Mostra una part del rostre o del cos d'una persona. Potencia el valor dramàtic. Transmet més intimitat i confidencialitat que el primer pla. Quan es tracta d’un rostre, la imatge queda tallada aproximadament pel front o per damunt de les celles i just per sota del llavi. EXPRESSIU
        
        Pla conjunt: Abraça un petit grup de persones. Interessa l'acció. Presenta una relació entre els personatges. La persona més important queda encaixada dins d’un espai, però amb prou marge de moviment. DESCRIPTIU
        
        Pla detall: Mostra un objecte o part d'un objecte o subjecte sobre el que es vol cridar l’atenció. Destaca elements petits que, amb un altre tipus de pla, passarien desapercebuts. Normalment s'incorpora com a pla d'inserció dins d'una narració. Ens dóna una informació molt detallada i remarca una importància sobre aquell fragment de la realitat. EXPRESSIU
        
        Gran pla general: Mostra un gran paisatge o una multitud. L'entorn és més important que la persona. Normalment té valor DESCRIPTIU, però pot adquirir un valor dramàtic quan es pretén destacar la petitesa d'un ésser en una multitud o enfront de la natura. Els personatges es veuen molt allunyats, petits, imperceptibles o directament no es veuen.
      - Angles
        
        Picat: El punt de vista de la càmera és superior a l’element captat. Ajuda a destacar la petitesa de certs objectes, ja que proporciona un punt de vista de superioritat. Alhora és contraproduent el seu ús en persones (especialment nens) o animals, precisament perquè ajuda a veure’ls com a inferiors, els resta importància i, a més, pot deformar les proporcions del cap respecte al cos.
        
        Contrapicat: És la perspectiva contrària al picat, consisteix en fotografiar un motiu des de baix cap a dalt. Ajuda a ressaltar la grandiositat d’un element. Se sol utilitzar per a edificis o monuments. Deforma la perspectiva accentuant-ne aquest efecte com més a prop se sigui del motiu.
        
        Perfil o lateral: L’element és captat pel lateral.
        
        Zenital: La imatge es pren en un angle totalment perpendicular (de dalt cap a baix) respecte al terra, és a dir, a 90º. És el picat absolut.
        
        Tres quarts: S'agafa l'element una mica de costat.
        
        Nadir: La càmera o el punt de vista és just a sota, és el contrapicat absolut.
        
        Frontal o mig: La càmera està just davant i a la mateixa alçada de l'element captat.
        
        Presa a ran: La càmera capta la imatge a ran de terra o de l'objecte. Acostuma a sorprendre l'espectador ja que els humans no solen col·locar-se a aquest nivell de visió.
      - DEFINICIÓ: Part de realitat que veiem a través del visor de la càmera i que determina allò que l’espectador/a veurà. Sent una selecció d'un espai concret de la realitat visible. Una càmera té uns límits físics horitzontals i verticals, no pot mostrar-nos tota la realitat. Per tant, cal escollir quina part de la realitat volem mostrar, és a dir, quin tipus de pla, i des d’on (en quin angle). Tot el que estigui dins dels límits es considera dins de camp, i tot el que no hi sigui, li direm que està en fora de camp o espai off.